Històries que es queden per sempre
Formar part d’un cau és viure aventures, descobrir món, créixer amb els altres i construir records que ens acompanyen tota la vida.
És una manera de créixer, de fer amistats, de sentir-se part d’un grup i d’explicar, anys després, mil històries viscudes al cau.
Formar part d’un cau obre les portes als infants i joves a viure, descobrir i conèixer llocs, cultures, maneres de fer i maneres de viure molt diverses.
Des del cau donem molta importància al creixement personal de cada membre de l’agrupament. Entre totes i tots construïm aventures, amistats i records que, amb el temps, es converteixen en part de qui som.
A continuació trobaràs el testimoni santil de diverses persones que han passat per Santes: des dels més petits i petites fins a qui ja ha deixat el cau, però el continua portant a dins.
Perquè ser de Santes és un tret d’identitat: una història compartida que cadascú viu a la seva manera.
“Al principi em feia una mica de por, però em va encantar.”
Tot i que només faig 5è de primària, ja porto quatre anys al cau. Vaig entrar per les meves dues germanes grans: elles ja hi eren i m’insistien que valia la pena provar-ho. Al principi em feia una mica de por, però quan vaig arribar em va encantar la gent de la meva unitat i els caps i quel·les que m’havien tocat. He tingut molts bons moments amb ells i elles!
“Des del primer moment m’he sentit com a casa.”
Tinc 17 anys. Sempre havia volgut formar part del món escolta, entrar en un lloc nou on no conegués ningú i aprendre a adaptar-me a noves circumstàncies. Buscant caus i enviant correus, em van recomanar aquest. Crec que ha sigut una de les casualitats més boniques que m’han passat. M’han acollit molt bé i, des del primer moment, m’he sentit com a casa. Tinguis l’edat que tinguis, sempre és bon moment per començar a anar a un cau.
“Porto deu anys al cau i no els canviaria per res.”
Porto deu anys al cau i crec que no els canviaria per res. Quan anava a quart de primària vaig haver de marxar amb la meva mare a viure a Vilanova. Jo ja portava dos anys al cau i no tenia cap ganes de deixar-lo, sobretot perquè no volia perdre les meves amistats. Set anys més tard continuo venint cada dissabte a Barcelona, perquè no m’imagino què faria sense anar al cau. El cau és una experiència molt recomanable.
“Vaig començar ajudant de tant en tant… i m’hi vaig quedar.”
Alguns dels meus amics i amigues estaven en aquest cau fent de caps i em van insistir perquè m’hi apuntés, però no trobava el moment. Soc estudiant d’Educació Infantil i estava molt desmotivada amb la carrera, així que buscava alguna cosa que impliqués treballar amb nens i nenes. Finalment vaig animar-me a fer-ho. Al principi només ajudava de tant en tant, però finalment em va agradar tant que m’hi vaig quedar.
“És difícil desprendre’t de la vidilla del cau.”
Vaig entrar al Santes quan havia de començar el meu tercer any de Pioners i Caravel·les. Venia d’un altre cau que acabava de tancar i no volia prescindir ni dels meus dissabtes a la tarda ni, encara menys, dels campaments. Vaig ser quel·la durant sis anys i, com que encara no en tenia prou, em vaig quedar un any més com a responsable pedagògica. Ara, com a quel·la jubilada, el Santes encara és molt present en el meu dia a dia. Una bona part dels meus amics i amigues els he conegut allà.
Cada persona viu el cau d’una manera diferent.
Però gairebé tothom coincideix en una cosa: el que es viu al cau deixa empremta. En les amistats, en les aventures, en els campaments i en la manera de mirar el món.